The Diocese of Urgell is a Roman Catholic ecclesiastical unit in Catalonia, Spain with origins in the fifth century AD or possibly earlier.
Among its most notable events are Bishop Felix's adoptionist revolt, the coup of Bishop Esclua and the overthrowing of the bishop by members of aristocratic families (namely Salla i Ermengol del Conflent, Eribau i Folcs dels Cardona, Guillem Guifré de Cerdanya and Ot de Pallars between the years 981 and 1122)
Also important is the diocese's patronage of Andorra, with the bishop holding the role of ex officio Co-Prince of the Pyrenean Catalan-speaking nation jointly with the President of the French Republic.
Andorra was ceded to the bishop of Urgell by the count Ermengol IV of Urgell in the 12th century.
Up to 1802, the ecclesiastical border corresponded with the royal one established under the Pyrenees treaty of 1659. As such the 33 towns of the northern Cerdanya (now in France) came under the diocese's control.
Description of the territory edit
A suffragan diocese of the Archdiocese of Tarragon, with its Episcopal See in La Seu d'Urgell, a city with an area of 7,630km² and a population of 200,761 (according to the 2000 census): the largest of eight cities covered by the diocese in Catalonia but, by contrast, the most scarcely populated. It borders with the dioceses of Vic, Solsona, Lleida, Barbastre-Monçò, Tolosa, Pamiers and Perpinyà. It has been fundamentally linked, since early times, to the comarques, which were established durig the Middle Ages forming of the counties of Urgell, Pallars and Cerdanya, with which the diocese identifies itself and has a historical and geographical unity, which has been maintained to the presemt day. It covers, at least partially, the comarques of el Ripollès, la Cerdanya, l'Alt Urgell, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça and la Vall d'Aran. It also covers, the Principality of Andorra, with an area of 468km² and a maximum estimated population of 63,000.
The jurisdiction of the diocese spans 408 parishes, although some today have a reduced population. Almost all of these originate from earlier times, as the conccurrent saints' names of its churches indicate, of which the most repeated are Santa Maria (in 90 parish churhces, and the name of the cathedral church), Sant Pere (35), Sant Martí (29), Sant Serni (24), Sant Esteve (23), Sant Miquel (19), Sant Andreu (17), Sant Julià (12), Santa Eulàlia (11), Sant Vicenç (10) and Sant Fèlix (10). Many churches in the diocese, parish or not, conserve, wholly or partially, elements of great architecural interest, with thirty-six being included in the category of Cultural Sites of National Interest (BCIN) in the Architectural Heritage Inventory of Catalonia.[1]
Among the dioceses of Catalonia, throughout its existence Urgell has been the one that, for predominantly political reasons, has encountered the most changes in its borders: the loss of la Ribagorça (9th century), to the benefit of the Diocese of Roda, and the cession of 144 parishes in el Berguedà, el Solsonès and part of la Segarra, to the benefit of the new diocese of Solsona (1593-1623); later, it became necesary to adjust the territory near the state borders, and there, in 1803, the twenty-four parishes high in la Cerdanya, which since the Treaty of the Pyrenees(1659) having been ceded to France, were now handed over ecclesiastically to the latter; and in 1804, the twenty-eight from la Vall d'Aran, circumscripció unida plenament a les terres catalano-aragoneses almenys des del segle XII, s'annexionaren al bisbat d'Urgell, provinents de l'extingida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge. En 1874 també s'annexaren a la diòcesi la seixantena de pobles que integraven les jurisdiccions fins llavors exemptes de Gerri, Mur, Montodó-Bonrepòs, orde de Sant Joan de Jerusalem i Meià. Finalment, l'any 1956, el bisbat guanyava les setze parròquies de l'enclavament d'Artesa de Segre i deixava, per a Lleida i Barbastre, les dinou de la Franja de Ponent, agrupades en tres enclavaments.
Origins of the Diocese of Urgell edit
El bisbat, sense excloure la possibilitat d'un origen més remot, era ja constituït al començament del segle VI. El primer bisbe conegut, Sant Just, figura entre els participants al concili de Toledo (531) i als de Lleida i València (546). Els seus successors també prengueren part regularment en els concilis de Toledo celebrats al llarg del segle VIIè. La successió episcopal, malgrat la incertesa de noms i de cronologia, no fou interrompuda, segons sembla, per la invasió sarraïna del 714.
El monaquisme degué ésser introduït al bisbat durant l'època visigòtica. Els monestirs de Tavèrnoles, Gerri, Codinet, Tresponts... són probablement anteriors a la invasió sarraïna. Aquestes fundacions i les posteriors -la Vedella, Elins, Bagà, la Portella, les Maleses, Villanega, Oveix, Bellera, el Burgal, Lavaix, Alaó, Escales, Ovarra, Taverna, Gualter, etc.-, a partir del segle IX, i seguint l'exemple de la majoria dels cenobis aleshores existents a la Marca Hispànica, sovint varen adoptar l'observança benedictina, la qual va imposar-se com a norma única de vida monàstica al segle següent. Aquests monestirs, al costat de l'organització parroquial i de les canòniques (la Seu d'Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Ager, Mur, Tremp), tindrien una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic. Les canòniques derivaren en col·legiates arran de la seva secularització (1592) i, a causa de llur decadència, el concordat de 1851 les abolí, juntament amb les altres preexistents (Castellbò, Guissona, Balaguer...). Mur i Àger foren sens dubte les col·legiates canonicals, exemptes de jurisdicció episcopal, més famoses de tot Catalunya.
High Middle Ages edit
Durant el pontificat del bisbe Fèlix (781-799), acusat d'adopcionisme pels teòlegs carolingis i, per aquest motiu, deposat i confinat a Lió, la ciutat d'Urgell i la seva església foren completament destruïdes pels àrabs, entorn de l'any 793. Amb l'establiment de la Marca Hispànica, el bisbat, talment els altres recentment restaurats, formà part de la província eclesiàstica de Narbona fins a produir-se el restabliment de la seu metropolitana de Tarragona (1091). Els reis francs intervingueren eficaçment en la reconstitució del país, impulsant-ne la reconquesta i posant els fonaments del seu govern. I lliure ja el territori, en bona part, del poder de la morisma, promogueren, ben assistits pels nostres primers comtes, l'obra d'una nova catedral, aixecada en la segona meitat del segle IX, a la què s'assignaren 289 pobles o llocs, tota l'àrea nord-occidental del Pirineu.
Contemporàniament, l'Església urgellesa, regida durant més de dos segles (914-1122) per membres de les famílies comtals, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d'Urgell, les Valls d'Andorra, la Vall de la Llosa, la Vall d'Arques i la Ribera Salada, les viles de Sanaüja, Guissona i, des de 1257, la de Tremp. Això, però, l'obligà a una certa dependència del poder superior dels comtes. Tanmateix, la reforma gregoriana, introduïda al comtat d'Urgell durant els darrers anys del segle XI, precedida del canvi de la litúrgia visigòtica per la romana, reduïa aquelles intervencions dels laics en els afers eclesiàstics i aconseguia la plena llibertat de l'Església en els dominis espiritual i temporal. Altrament, el manteniment d'aquelles possessions originà una tibantor constant i unes incessants lluites, al llarg de tota l'edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbó i els seus hereus, els comtes de Foix.
Entretant, dos grans bisbes, que abans de gaire d'haver mort mereixerien l'honor dels altars, varen regir la seu urgellesa: Ermengol (1010-1035), veritable Pater Patriae atque Patronus, que sabé conduí el seu poble al grau més alt de civilització i de progrés d'aquell temps, i Ot (1095-1122), provident animador de l'obra de l'actual catedral, que venia a ésser una mena de vot general d'acció de gràcies per l'alliberament total de la diòcesi del jou musulmà, puix que, amb la conquesta de Balaguer l'any 1106, pràcticament s'havien arrodonit les seves antiquíssimes fronteres.
La Canònica o vida en comú dels servidors de la catedral existia ja al segle IX, però fou l'any 1010 quan fou restaurada i redotada convenientment. Aquesta comunitat, durant la baixa edat mitjana, tenia entre altres atribucions la d'elegir el bisbe. A finals del segle XIII, la Canònica fou rellevada pel Capítol que, en l'àmbit civil, exerciria un ferm senyoriu territorial que li donava dret a tenir representació a les Corts catalanes. Això explica que Pau Claris i altres quatre canonges de la Seu d'Urgell haguessin assolit la presidència de la Generalitat de Catalunya. Ultra això, val a dir que, sota l'estímul i la direcció del Capítol, varen néixer i créixer una gran diversitat d'institucions educatives, benèfiques i pietoses; igualment que, fins al concordat de 1851, aquesta corporació, per mitjà del canonge curat, atengué el servei pastoral de la població.
Low Middle Ages edit
Les parròquies, cap al final del segle IX, apareixen encara agrupades per valls i contrades (pagus), sense precisió dels lligams que les unien. Sobre aquesta distribució, però, es constituïren els ardiaconats, transformats en deganats a la segona meitat del segle XIII (Urgellet, Cerdanya, Bergadà, Vall de Lord, Urgell, Tremp i Montenartró) i, després, en oficialats (Major, Cerdanya, Berga, Solsona, Cardona, Oliana, Ponts, Sanaüja, Guissona, Agramunt, Balaguer, Tremp, Sort, Tírvia i Cardós). Aquesta ordenació territorial, mudada en arxiprestats en l'època moderna, és merament convencional i ha experimentat diversos canvis en el decurs del temps. Actualment, són 16 els arxiprestats, acoblats en cinc zones pastorals.
Els Sínodes, instituïts al segle XIII i celebrats al bisbat, com arreu, amb periodicitat diversa, han estat uns trenta, el darrer dels quals correspon a l'any 1828. En l'època moderna, sobretot des del concili II del Vaticà, arreu s'ha tendit a substituir-los per nous organismes, de govern i de pastoral, més àgils, com són els consells (episcopal, presbiteral, pastoral i assumptes econòmics), les delegacions diocesanes i les comissions, i també les assemblees.
La crisi albigesa, (segles XII i XIII) afectà notablement la zona més septentrional del bisbat, atès que els centres principals del catarisme s'ubicaven en territoris fronterers, al migdia de França (Tolosa, Foix, Carcassona...). La seva activitat resultà especialment violenta a la Cerdanya, on foren expoliades i destruïdes moltes esglésies, i a la Seu d'Urgell, amb el saqueig de la ciutat i de la catedral (1195). Tot això, malgrat el zel desplegat pels frares dominicans, introduïts a la Seu (1266) i a Puigcerdà (1291), i que portà al martiri els beats Pere de la Cadireta, Bernat de Travesseres i Ponç de Planès.
Durant els segles XIV i XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu, bé que alguns d'ells pràcticament no residiren a la diòcesi. A la fi del segle XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200.000 sous barcelonesos i, a mitjan segle XV, en 4.000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris (monestirs de monjos, canòniques, ordes mendicants i cases dels ordes militars). Al segle XVII, la renda ascendia a 8.000 escuts i la taxa que s'havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2.000 florins.
The modern period edit
La reforma tridentina trobà en el bisbe Capella (1588-1609), secundat per Josep de Calassanç, un decidit promotor, que maldà també per impedir la penetració dels hugonots, erigí el Seminari conciliar (1592) -cronològicament, el tercer entre els de Catalunya, darrera dels de Tarragona i Girona-, i fundà a la Seu el col·legi de Sant Andreu (1601-1767), que confià a la Companyia de Jesús.
Contemporary times edit
A partir d'aquesta època (segle XVII) augmentaren els nomenaments de bisbes de presentació reial, procedents d'altres regions de l'estat espanyol -la totalitat en el període comprès entre els anys 1695-1827-, amb la consegüent castellanització dels documents emanats de l'autoritat episcopal i dels administratius en general. Això, però, no afectà a la predicació de caràcter popular, a l'ensenyament de la doctrina cristiana i a l'administració dels sagraments: Entre les classes populars i a les comarques de pagès -majoritàries al bisbat-, la fidelitat a la pròpia llengua subsistí plenament, i no pas obeint a una actitud reivindicativa sinó, més aviat, al manteniment d'un hàbit tradicional.
Amb l'abolició del feudalisme (1811-37) l'Església d'Urgell perdé la jurisdicció i els drets senyorials exercits en diversos indrets i poblacions del bisbat, llevat de les Valls d'Andorra, d'on els bisbes de la Seu urgellesa són prínceps o caps d'estat, títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa. La constitució de 1993, de la qual el copríncep episcopal ha estat el pioner i un impulsor constant, ha proclamat Andorra Estat independent, de dret, democràtic i social. Durant el pontificat del bisbe Guardiola (1827-1851), adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-48), el govern espanyol havia maldat per la supressió del bisbat, descartada poc després pel concordat de 1851; alhora, s'ingerí descaradament en els afers del principat d'Andorra.
Corresponen també a aquesta època (1835) les primeres lleis d'exclaustració, que esdevé general i desamortitzadora a partir de 1837 i que motivà el tancament, entre altres, de les cases religioses següents: benets de Gerri, premostratencs de Bellpuig de les Avellanes, trinitaris de Balaguer i Bellvís, frares menors conventuals de Balaguer, dominicans de la Seu, Puigcerdà, Balaguer i Tremp, mercedaris d'Agramunt, agustinians de Sanaüja, carmelites de Balaguer i Salgar, caputxins de Tremp... El bisbe successor, Caixal (1853-1879), tot i l'existència d'un concordat que, entre altres coses, intentava regularitzar la vida religiosa, es trobà amb l'execució del reial decret de desamortització general dels antics béns de l'Església (1855-56) que, en un bisbat bàsicament rural i agrícola com el d'Urgell, tan durament hauria d'afectar el finançament de la seva acció pastoral. Malgrat això i els reiterats bandejaments que hagué de suportar, agosarat i sense cap altra col·laboració que la dels seus diocesans, emprengué el bastiment d'un nou i modern seminari (1860), que s'estrenaria en 1886. L'any 1853 havia creat el Butlletí oficial eclesiàstic, quan només nou bisbats d'Espanya en tenien.
Tres instituts religiosos han tingut el bressol al bisbat: les Germanes de la Sagrada Família d'Urgell (la Seu d'Urgell 1859), els Fills de la Sagrada Família (Tremp 1864) i les Germanes de l'Àngel Custodi (Puigcerdà 1887). Com a família religiosa més antiga, encara present al bisbat, cal citar les monges Clarisses de Balaguer, segle XIV. A partir de mitjan segle XIX hi augmentà, a la diòcesi, la presència de congregacions amb tasques educatives i assistencials.
The 20th century edit
La persecució religiosa de 1936 costà la vida a 107 membres del presbiteri diocesà i a un bon nombre de religiosos i altres fidels, i comportà la destrossa d'una part molt important del patrimoni religioso-cultural del bisbat. Algunes d'aquelles persones han estat beatificades per l'Església i, d'altres, se n'ha iniciat el procés canònic corresponent. El Gà. de La Salle, Jaume Hilari, fill d'Enviny, ha estat, en l'àmbit de tot l'Estat, el primer màrtir canonitzat (1999) dels que reberen la palma martirial en aquella conflagració.
El museu diocesà d'Urgell, creat en 1957 i notablement millorat en 1988 constitueix una antologia d'objectes religiosos de tots els estils, des del segle X al XVIII. Altrament, el fons documental i bibliogràfic de la catedral (uns 6000 pergamins, 152 còdexs, 105 incunables...) i del bisbat, conjuntament amb el més antic de les parròquies, està aplegat a la Casa del bisbat (1977).
Sanctuaries edit
Els santuaris de més renom al bisbat són el del Sant Crist de Balaguer, el de la Mare de Déu de Núria i, al Principat d'Andorra, el de Nostra Senyora de Meritxell. L'església catedral (1905) i l'església parroquial de Tremp (1923) tenen títol de basílica; i han rebut la coronació canònica les Marededéus de Meritxell, a Andorra (1921), Valldeflors de Tremp (1922), Miracle de Balaguer (1955), Núria (1967) i Canòlic de Sant Julià de Lòria (1999). La Mare de Déu de Núria, conjuntament amb sant Ermengol, és patrona principal del bisbat (1956), mentre que Sant Ot ho és de la ciutat d'Urgell (1133).
Publications edit
L'anuari Urgellia, òrgan d'expressió de la Societat Cultural Urgel·litana (1977), té cura de l'edició del fons documental de l'arxiu capitular i de la publicació d'articles especialitzats sobre la història del bisbat; i la revista Església d'Urgell (1972) ofereix orientacions, documentació, estudis i informació d'interès diocesà, amb el clar objectiu de mantenir en nivell alt els sentiments de pertinença diocesana de les persones i de les comunitats.
List of Bishops of Urgell edit
| Name | Reign |
|---|---|
| Julià Cano Thebar | 1695-1714 |
| Simeó de Guinda y Apeztegui | 1714-1737 |
| Jordi Curado y Torreblanca | 1738-1747 |
| Sebastià de Victoria Emparán y Loyola | 1747-1756 |
| Francesc Josep Catalán de Ocón | 1757-1762 |
| Francesc Fernández de Xátiva y Contreras | 1763-1771 |
| Joaquín de Santiyán y Valdivielso | 1771-1779 |
| Juan de García y Montenegro | 1780-1783 |
| Josep de Boltas | 1785-1795 |
| Francesc Antoni de la Dueña y Cisneros | 1797-1816 |
| Bernat Francés y Caballero | 1817-1825 |
| Bonifaci López y Pulido | 1825-1827 |
| Simó de Guardiola y Hortoneda | 1827 to 1851 |
| Josep Caixal i Estradé | (1853 to 1879) |
| Salvador Casañas i Pagès | (1879 to 1901) |
| Ramon Riu i Cabanes | (1901) |
| Toribio Martín | (1902) |
| Joan Josep Laguarda i Fenollera | (1902 to 1906) |
| Josep Pujargimzú | (1907) |
| Joan Baptista Benlloch i Vivó | (1907 to 1919) |
| Jaume Viladrich | (1919 to 1920) |
| Justí Guitart i Vilardebò | (1920 to 1940) |
| Ricardo Fornesa | (1940 to 1943) |
| Ramon Iglésias Navarri | (1943 to 1969) |
| Ramón Malla Call | (1969 to 1971) |
| Joan Martí Alanis | (1971 to 2003) |
| Joan Enric Vives Sicília | (2003-) |
See also: List of Co-Princes of Andorra