| Submission declined on 28 November 2023 by Aviram7 (talk). The submission appears to be written in Catalan. This is the English language Wikipedia; we can only accept articles written in the English language. Please provide a high-quality English language translation of your submission. Otherwise, you may write it in the Catalan Wikipedia.
Where to get help
How to improve a draft
You can also browse Wikipedia:Featured articles and Wikipedia:Good articles to find examples of Wikipedia's best writing on topics similar to your proposed article. Improving your odds of a speedy review To improve your odds of a faster review, tag your draft with relevant WikiProject tags using the button below. This will let reviewers know a new draft has been submitted in their area of interest. For instance, if you wrote about a female astronomer, you would want to add the Biography, Astronomy, and Women scientists tags. Editor resources
|  |
Comment: Submission in other language. ~~ αvírαm|(tαlk) 12:27, 28 November 2023 (UTC)- Comment: Thank you for your translation of Tom Johnson (composer) to Catalan. ca:Tom Johnson at Viquipèdia Catalan is the right place for this article, thanks. Wikishovel (talk) 12:30, 28 November 2023 (UTC)
Tom Johnson (nascut el 18 de Novembre del 1939) és un compositor minimalista Americà.
VIDA I CARRERA
Tom Johnson va nèixer a Greeley, Colorado, a on va rebre una educació religiosa a l’esglèsia Methodist church, fet que ha influenciat les seves obres. Va rebre dos graus de Yale, a B.A. (1961) i el M.Mus. (1967), després dels quals ha estudiat particularment amb Morton Feldman a Nova York. Des de 1971 al 1983 va ser músic crític de The Village Voice, escrivint sobre nova música, de la qual se’n va publicar una antologia el 1989 per Het Apollohuis sota el títol The Voice of New Music. Durant aquest periode també va compondre quatre de les seves obres més conegudes: An Hour for Piano (1971), The Four-Note Opera (1972), Failing (1975) i Nine Bells (1979). Després d’estar 15 anys a Nova York, es va mudar a Paris on actualment viu amb la seva dona, la artista Esther Ferrer.
Johnson es considera ell mateix un compositor minimalista, i va ser el primer en aplicar aquest termes a la música en el seu article “The Slow-Motion Minimal Approach”, escrit per The Village Voice en el 1972. El seu minimalisme és una estil formal, que depen principalment de sequencies logiques, com en 21 Rational Melodies (1982), on explora métodes com ara acumulació, contar, i isoritme.
Després de Rational Melodies, va desenvolupar unes tècniques més complexes utilitzant idees matemàtiques. Aquestes van començar amb la colleció de Music for 88 (1988), on va aplicar idees de Eratosthenes, Euler, Mersenne i Blaise Pacal. Després va col·laborar amb matemàtics, particularment amb Jean-Paul Allouche, Emmanuel Amiot, Jeff Dinitz i Franck Jedrzejewski. Amb ells va explorar les idees sobre melodies similars (self-similar melodies) (Loops for orquestra, 1998), patrons mosaic (Tilework, 2003), i dissenys de blocs (Block Design for Piano, 2005), conjuntament amb parells homomètrics (Intervals, 2013)
Johnson també introdueix text i imatges visuals per produir una atmosfera teatral que s’assembla molt a la performació de l’art. Els librettos per les seves òperes, dels quals la majoria d’ells escriu ell mateix, descriuen que passa en la música de manera objectiva, d’alguna manera reminiscent de Pirandello. Per exemple, en The Four-Note Opera, el cor proclama “There are three chrouses on this opera. This is the first one. The second one will be almost like this one, but somewhat shorter [...]. Les paraules intervenen en moltes de les seves obres, generalment via narrador/ a través d’un narrador, qui explica pedagogicament com està feta la música, com en el cas de Eggs and Baskets (1987) i Narayana’s Cows (1989). Des del 1988 al 1992, Johnson va treballar en el Bonhoeffer Oratorio per dos cors, solista i orquestra, utilitzant exclusivament texts del sacerdot alemany i telòleg Dietrich Bonhoeffer (1906- 1945). La associació del text i la música va portar a Johnson a escriure numeroses peces per a radio, la majoria de les quals per René Farabet (France Culture) i per Klaus Schöning (WDR). L’humor emergeix en algunes d’aquestes peces, degut al lleuger toc d'absurditat, ja que la música es presenta com si es dongués un curs de música.
La part visual també juga un paper important en Nine Bells (1979), una obra escrita per nou campanes suspeses en un quadrat de tres per tres (3 x 3), amb una campana al centre. L’intèrpret es mou al voltant d’aquest quadrat, golpejant les campanes mentrestant, seguint els patrons bastant variats però sempre sistemàtics. En Galileo (1999- 2005), les campanes es balancejen com pèndols en tempos determinats per la llargada de les seves cordes, permetent al compositor fer música seguint les lleis dels pèndols, com va formular Galileo Galilei en el segle XVII.
Des de 2000 els treballs de Johnson han sigut menys teatrals i es mouen més envers les formes musicals i matemàtiques. Des del 2004 al 2010 ell ha treballat amb, el que ell denomina “rational harmonies” (harmonies racionals) en peces com 360 Chorus per orquestra (2005) i Twelve (2008) per piano. El ritme pren un paper important en peces com Vermont Rhythms (2008), Munich Rhythms (2010), Tick-Tock Rhythms (2013) i Dutch Rhhythms (2018). Johnson també va escriure peces per malabaristes (Three Notes per Tres malabaristas, 2011; Dropping Balls (2011), i molts més projectes ambiciosos (Seven Septets, 2007- 2017; Counting to Seven, 2013; Plucking, 2015)